El bloc del Director (ILC)

Dilluns, una reunió em dóna el pretext per visitar, gairebé un any després de la seva inauguració, el Museu de Lleida, en la bona companyia de la seva directora, Montserrat Macià, i de Ferran Rella.

Més enllà de la desgraciada polèmica sobre la propietat de les obres rescatades bàsicament pel bisbe Messeguer fa més d’un segle a les parròquies de la Franja, la visita val la pena en ella mateixa. El recorregut que es proposa, des de la prehistòria fins al Barroc, té una considerable força didàctica. I està carregat de relats laterals que l’enriqueixen. Com l’evolució dels rituals funeraris. O la dimensió de Lleida com a cruïlla de cultures, especialment la islàmica i la cristiana, en diàleg fecund –i no sempre a estiracabells– durant quatre segles. O les conseqüències encara visibles de la conquesta borbònica.

Però el que m’ha cridat més l’atenció, i no en positiu, és l’excés de zel d’algunes de les institucions que haurien pogut lluir les seves peces al Museu i que, no puc entendre per quin estrany orgull possessiu, n’han obligat a fer rèpliques mentre les continuen tenint ben desadetes. La petita col·lecció de còdexs –la Bíblia de Lleida o aquells alcorans menuts–, per exemple, hauria crescut enormement sense que ningú hi perdés. ¶