El bloc del Director (ILC)

Aviat farà setanta anys que la Institució de les Lletres Catalanes s’exiliava sencera a través de l’exili de tots els seus membres.

Per preparar un bon memorial d’aquesta data, vam decidir seguir les passes d’aquells escriptors, que una nit gelada del febrer de 1939 “tramuntaren la carena, lentament sense dir res”, com diu el poema d’un d’ells, Pere Quart, que hi al·ludeix.

Vam sortir d’Agullana, passant per Can Perxés, el mas on va celebrar-se la darrera reunió de la Institució, dimarts a quarts d’onze del matí. Vam seguir un camí tou de fulles de castanyer fins al coll de Manrella. I després, serpentejant camí avall, vam arribar gairebé a les dues a les Illes, la petita població nordcatalana, a l’altra banda de la frontera, on esperaven sentir-se ja refugiats.

El fred i el vent de dimarts no devia ser res comparat amb la gelor d’aquell mes de febrer. Baixant cap a Maurellàs, però, el cor ens va fer un salt semblant al que devia fer-los, pel que han deixat escrit, en descobrir de sobte la massa blanca, imponent, del Canigó.